MAR ESPERANÇADOR
El mar, en la fosca, és un estel màgic
Que corona, dels cignes, el càntic
Que fan, abans de morir, cada hivern
Per despedir-se d'eixe bell infern
On han viscut, cercant eixa tendresa,
La passió impossible de domar
Quan l'odi la comença a dominar
I com l'oceà, inunda la bellesa,
Amb desolació i melangia,
Amb aquella amargor que entristia
El temple de les onades d'argent
I els batecs que eren recitats pel vent
Es convertiren en eixe caliu
Que il·luminà de nou, eixe lloc ombriu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
No permès als menors de 13 anys, publicar comentaris al bloc.